La nova novel·la d'Eva Baltasar comença amb un epígraf de Victor Hugo: "Els monstres són el veritable ramat de l'amor." La seva protagonista s'enfronta a un dels caps de bestiar més perillosos d'aquest pastor etern: l'amor a primera vista. L'heroïna de Peixos es deixa fascinar per la Victòria com si fos la dona que ha esperat tota la vida. Amb ella puja l'escala fosca del desig, la que no té barana. Fins que, ebria d'ideal, s'estimba daltabaix.

"Sé —i ho sé perquè ja ho he fet, perquè m'hi he trobat— que l'escriptura no allibera res." La narradora de Peixos és escriptora i viatja allà on li demanen que parli dels seus llibres. Un dia, fent temps abans d'un club de lectura, es fixa en una dona que ven peix fregit al mercat medieval del poble. El món s'atura. "I penso. És ella, penso."

Ella es diu Victòria i viu en una casa encantada, plena de fetitxos, i amb el gos negre que la guarda com el Cerber de l'infern. La narradora hi entra i es deixa fascinar per cada detall, com si hagués trobat en la Victòria el motlle ideal, la persona que compleix amb tots els atributs que esperem d'una parella. La passió creix i creix a base de sexe, copes de vi i excursions al llac. Fins que l'enamorament i la bellesa es giren com un mitjó per convertir-se en un pur perill. El final no cal explicar-lo, però torna a ser made in Eva Baltasar.