Resultados Editorial "Club Editor" en Literatura y ficción

“Distingida amiga: Arribo al despatx mort de son, per culpa de vostè. M’he passat la nit en blanc llegint la seva novel·la, sense poder deixar-la. Feia molt de temps que cap llibre no m’havia tret el son d’aquesta manera. Trobo aquesta novel·la simplement formidable. És la seva obra mestra.” (Carta de Joan Sales a Mercè Rodoreda, 1961)

“Totes aquestes pàgines, poètiques i patètiques, sense un gra de sentimentalisme, m’han emocionat profundament, i les últimes m’han deixat sense alè. Sembla mentida que amb elements tan simples es pugui arribar a una tensió tan extraordinària...

En un lloc sense nom i en una època indeterminada, aïllat enmig d'una natura inquietantment humana, viu un poble sotmès a una llei rigorosa i a la vigilància constant de dues amenaces: els caramens, uns éssers que no ha vist mai ningú, i les envestides del riu, que amenaça d'endur-se les cases. Les mares turmenten el desig de les criatures amb punxons de ferro. Els homes turmenten el desig de les mares embenant-los els ulls. El ferrer, que és qui mana, fabrica argolles per assegurar-se que la por sigui sempre més forta que el desig.

La protagonista de Boulder és una dona atreta per la solitud com per un imant. Es guanya la vida fent de cuinera en un buc - la situació perfecta: una cabina, l'oceà, moltes hores per encarar el buit i algun port on conèixer dones. Fins que una la reté, se l'emporta entre les quatre parets d'una casa i l'embarca en la gestació assistida d'una criatura. ¿Què en farà, la maternitat, de l'amant coneguda en un bar? ¿I què farà ella a la gàbia? Dos anys després de Permagel i d'un viatge a través de mitja dotzena de llengües, l'obra de Baltasar torna a atracar entre nosaltres amb una heroïna com només sap crear-les ella.

Una suïcida aficionada al sexe i a la vida improductiva se salva quan ha d'ocupar-se d'una nena: aquesta és la trama de Permagel, primera part d'una trilogia sobre la vida d'una dona contemporània. Permagel és aquella part de la terra que no es desglaça mai i és la membrana que revesteix l'heroïna del llibre: una manera de preservar la part tovíssima que hi ha dins d'una persona en formació.

Flotes, això és el màxim que has aconseguit. Tens mitja feina, una habitació rellogada i un títol que acredita que ets dels que no poden caure. Però caus. El risc ha entrat a la teva vida sense que el veiessis venir. D’un dia per l’altre tot allò que no et podia passar esdevé real: perds el sostre, perds la feina i et parteixen la cara. Fins a quin punt tenir un sostre i una feina defineix la societat en què vivim, ho sap la protagonista d’Ocàs i fascinació: la seva aventura comença quan perd totes dues coses. A ella, que havia seguit les normes del joc, no li tocava caure.

La protagonista de Mamut és una dona arcaica atrapada en la vida moderna. El seu medi és la ciutat, on signa contractes per viure. Vol tenir un fill i això l'obliga a fer-se amb homes. ¿Com resistir el formiguer humà quan tens instint de caçador solitari?

Tres relats, tres heroïnes, una saga: l’univers d’Eva Baltasar.

El Cafè de la Granota són catorze contes plens de gràcia i tendresa, i de misèria i desgràcies, i és també el primer llibre que Moncada va dedicar íntegrament a recrear la Mequinensa perduda sota el pantà de Riba-roja. Esperonat encara per Calders, que no es cansava d’animar-lo —“continua produint ‘granotes’ d’aquesta categoria i ens faràs contents a tots”, li diu a les cartes que clouen aquest volum—, i amb una llengua afinada, rica, divertida i vivíssima, Moncada treu a la palestra un enfilall de personatges dispars, rics i pobres, mesquins i ingenus, saberuts i ignorants, per fer-los girar en un calidoscopi alhora cru i entendridor.

"Quanta, quanta guerra…" és l'últim llibre que va escriure Mercè Rodoreda en un estat que no havia tingut gaire ocasió de conèixer: la felicitat.

Si creiem el que n'explica ella, va començar-lo després de perdre el seu company d'amor i guerra i va acabar-lo quan per primer cop a la vida tenia casa pròpia, als setanta anys. És llavors que Rodoreda s'encarna en un adolescent de qui diu: "Al meu Adrià l'impulsa a anar-se'n de casa la seva aspiració de llibertat. D'aquesta llibertat tan cantada —la sola paraula m'emociona— que només mena a un canvi de presó."...

"De vegades sembla com si tinguéssim els ulls tancats amb parpelles de pedra que haguessin perdut tot moviment voluntari i involuntari d'obrir-se en algun moment. A vosaltres us desitjo aquesta vergonya: la monstruositat d'unes parpelles de pedra immòbils, però sempre obertes."