Resultados Editorial "Club Editor" en Literatura y ficción

"Una família rica, una casa abandonada, un jardí desolat… Tenia ganes de fer una novel·la on hi hagués de tot això." Mirall trencat és la més profusa de les novel·les de Mercè Rodoreda, un retrat de família al llarg de tres generacions, i un imponent retrat de dona amb la figura de Teresa Goday.

“Distingida amiga: Arribo al despatx mort de son, per culpa de vostè. M’he passat la nit en blanc llegint la seva novel·la, sense poder deixar-la. Feia molt de temps que cap llibre no m’havia tret el son d’aquesta manera. Trobo aquesta novel·la simplement formidable. És la seva obra mestra.” (Carta de Joan Sales a Mercè Rodoreda, 1961)

“Totes aquestes pàgines, poètiques i patètiques, sense un gra de sentimentalisme, m’han emocionat profundament, i les últimes m’han deixat sense alè. Sembla mentida que amb elements tan simples es pugui arribar a una tensió tan extraordinària...

Un vell jardiner observa durant sis estius la vida d’una família rica en una torre vora el mar. Les festes se succeeixen, els amics excèntrics desfilen, la bellesa del jardí sembla que els ofereixi el paradís a la terra. Però sota l’alegria coven realitats que no respecten res, ni rics ni pobres, ni senyors ni criats: el fracàs de l’amor i la cruesa de l’instint de supervivència.

Camí de sirga és un quadre de Brueghel on cada personatge pogués parlar. El llibre comença amb l’enderrocament de la casa número 20 de la baixada de la Ferradura, que desencadena la fi de la vila vella de Mequinensa. Però aquesta explicació simple es trenca de seguida. ¿Com mor un poble? Més que erigir mitologies de circumstància, Moncada fa sonar l’orquestra de destins dels que hi vivien.

La Rambla on tot comença, l’Eixample on és engabiada en un pis, les barraques del Carmel on es despulla entre una xapa de zenc i un paraigua de seda… Un viatge al fons de la nit, una exploració de la intempèrie.“La Cecília és una supervivent. Segueix caminant, mai no s’atura ni perd la serenitat. S’aixeca, torna a caure, continua. Al final és una veritable heroïna que ha après a conviure amb les seves ferides i que sap aprofitar-se d’aquesta nova força.

Flotes, això és el màxim que has aconseguit. Tens mitja feina, una habitació rellogada i un títol que acredita que ets dels que no poden caure. Però caus. El risc ha entrat a la teva vida sense que el veiessis venir. D’un dia per l’altre tot allò que no et podia passar esdevé real: perds el sostre, perds la feina i et parteixen la cara. Fins a quin punt tenir un sostre i una feina defineix la societat en què vivim, ho sap la protagonista d’Ocàs i fascinació: la seva aventura comença quan perd totes dues coses. A ella, que havia seguit les normes del joc, no li tocava caure.

En un lloc sense nom i en una època indeterminada, aïllat enmig d'una natura inquietantment humana, viu un poble sotmès a una llei rigorosa i a la vigilància constant de dues amenaces: els caramens, uns éssers que no ha vist mai ningú, i les envestides del riu, que amenaça d'endur-se les cases. Les mares turmenten el desig de les criatures amb punxons de ferro. Els homes turmenten el desig de les mares embenant-los els ulls. El ferrer, que és qui mana, fabrica argolles per assegurar-se que la por sigui sempre més forta que el desig.

El Cafè de la Granota són catorze contes plens de gràcia i tendresa, i de misèria i desgràcies, i és també el primer llibre que Moncada va dedicar íntegrament a recrear la Mequinensa perduda sota el pantà de Riba-roja. Esperonat encara per Calders, que no es cansava d’animar-lo —“continua produint ‘granotes’ d’aquesta categoria i ens faràs contents a tots”, li diu a les cartes que clouen aquest volum—, i amb una llengua afinada, rica, divertida i vivíssima, Moncada treu a la palestra un enfilall de personatges dispars, rics i pobres, mesquins i ingenus, saberuts i ignorants, per fer-los girar en un calidoscopi alhora cru i entendridor.

La protagonista d'Aterratge decideix volar a Islàndia amb tres desconeguts per fotografiar-se dins la carcassa d'un avió estavellat el 1973. Una decisió que mai hauria pres abans de Tot Allò. Però el viatge desperta alguna cosa al fons del pou. Una altra decisió, escriure al pilot que va caure fa cinquanta anys. El Gregory respon, li explica tots els detalls de l'aterratge sense mica de literatura. I ella, que veu símbols a cada cantonada, s'adona que no pot passar-se el futur fent veure que el passat no ha passat.

"Quanta, quanta guerra…" és l'últim llibre que va escriure Mercè Rodoreda en un estat que no havia tingut gaire ocasió de conèixer: la felicitat.

Si creiem el que n'explica ella, va començar-lo després de perdre el seu company d'amor i guerra i va acabar-lo quan per primer cop a la vida tenia casa pròpia, als setanta anys. És llavors que Rodoreda s'encarna en un adolescent de qui diu: "Al meu Adrià l'impulsa a anar-se'n de casa la seva aspiració de llibertat. D'aquesta llibertat tan cantada —la sola paraula m'emociona— que només mena a un canvi de presó."...

La protagonista de Boulder és una dona atreta per la solitud com per un imant. Es guanya la vida fent de cuinera en un buc - la situació perfecta: una cabina, l'oceà, moltes hores per encarar el buit i algun port on conèixer dones. Fins que una la reté, se l'emporta entre les quatre parets d'una casa i l'embarca en la gestació assistida d'una criatura. ¿Què en farà, la maternitat, de l'amant coneguda en un bar? ¿I què farà ella a la gàbia? Dos anys després de Permagel i d'un viatge a través de mitja dotzena de llengües, l'obra de Baltasar torna a atracar entre nosaltres amb una heroïna com només sap crear-les ella.

Tres relats, tres heroïnes, una saga: l’univers d’Eva Baltasar.

La protagonista de Mamut és una dona arcaica atrapada en la vida moderna. El seu medi és la ciutat, on signa contractes per viure. Vol tenir un fill i això l'obliga a fer-se amb homes. ¿Com resistir el formiguer humà quan tens instint de caçador solitari?

Una suïcida aficionada al sexe i a la vida improductiva se salva quan ha d'ocupar-se d'una nena: aquesta és la trama de Permagel, primera part d'una trilogia sobre la vida d'una dona contemporània. Permagel és aquella part de la terra que no es desglaça mai i és la membrana que revesteix l'heroïna del llibre: una manera de preservar la part tovíssima que hi ha dins d'una persona en formació.

"De vegades sembla com si tinguéssim els ulls tancats amb parpelles de pedra que haguessin perdut tot moviment voluntari i involuntari d'obrir-se en algun moment. A vosaltres us desitjo aquesta vergonya: la monstruositat d'unes parpelles de pedra immòbils, però sempre obertes."

Tota l'obra de Blanca Llum Vidal és dedicada a l'amor. Les cartes d'amor de La princesa sou Vós no escapen aquest destí. D'esperit vuitcentista amb vetes punk, les escriu una una dona a algú de qui s'ha enamorat. No hi ha resposta d'aquest algú, ni seguretat que existeixi: hi ha un joc que es val de totes les armes per inflamar la seducció.